dilluns, 6 de març de 2017

Hallo

Martin Zimmermann
Mercat de les Flors, 05 de març de 2017


Publicat també al portal de critics Recomana.cat

Posicionament


Trobar en cada escletxa, un moviment. Així es podria definir la proposta d'aquest artista de circ, que conjuga amb la dansa de les coses un espectacle de benvinguda. Per a ell, després d'una somiada primera oportunitat en solitari en la qual desplega indistintament simpatia i imaginació. Per a l'espectador, que té l'oportunitat de copsar que una coreografia pot no limitar-se al cos de l'intèrpret, aprofitant aquí fins a l'última estructura de l'espai escènic amb què juga incansablement una hora i escaig.

De rerefons, més en la intenció de l'espectacle que no pas a la comprensió de l'observador, un gran aparador. Que tant permet observar una mercaderia delicada a la venda, i que no és altra cosa que el propi cos que mou amb un control sistemàtic i sorprenent; com també provoca reflexos màgics amb què belluga tot allò que l'envolta. Avançat el joc descobrim de la intensa tasca del seu assistent d'escenografia, a qui fa present en un acte conscient de desvetllament del truc, significant així la doble mirada que l'expositor procura: el desig i seu objecte inabastable i incomprensible. Exactament com se succeeix entre ell i qui l'observa. L'experiència del teatre, al capdavall...

Una absurditat en tota regla: elaborada amb artesania. Ple de detalls i sorpreses, implicant-se en cada gest, cada desplaçament i novetat. Un ésser humà desacomplexat de moviment, segur que només la inestabilitat és el motiu de cadascú: el perfilat posicionament inexistent des del qual ens belluguem cap a l'impossible.

diumenge, 26 de febrer de 2017

A palo seco

Sara Cano
SAT Teatre, 24 de febrer de 2017


Publicat també al portal de critics Recomana.cat

Flamenca en el firmamento

La primera composición de Sara Cano, presentada estos días en el SAT Teatre, tiene el aroma de primera colonia. Esa fragancia singular que se escoge, con la que acompañar un cuerpo, y que tiene por objetivo crear diferencia con los demás, más que señalar los matices personales con los cuales impregnarás futuro. Pese a que, paradójicamente, no sean los tonos frescos y primaverales los que definan A palo seco, sino una severidad flamenca, desplegada en contemporaneidad.

Sobre una pieza de pequeño formato anterior, premiada en diversos certámenes, explora el proceso de búsqueda de un lenguaje propio. Que la artista define como danza contemporánea de raíz flamenca. En ese instante se localiza el primer olor perceptible: acentos diferentes de baile, con influencias de diversa procedencia. Destacando el arranque japonés, que va transitando con el vestido de cola hacia las contorsiones. Señalaba un espectador en el debate posterior con la bailaora que veía un paralelismo inverso entre ese inicio y el final de la obra, enfundada en unas deportivas y con un gesto radicalmente contemporáneo.

Lo cierto es que se notan fácilmente todas esas fragancias, aunque es posible que nunca lleguen a emulsionar completamente. La selección floral es de envergadura, pero habremos de ver más adelante hasta que punto logran unirse para construir un aroma nuevo. En general, el impacto de cada escena, capitaneada por un estilo, es superior a la mezcla entre ellos. No queda persistencia en la memoria, algo que sin duda tiene tiempo de ir perfeccionando.

Porque en todo lo demás, esta primera pieza es destacable en actitud, clima y sustancia. Honestidad: así es como también otra espectadora la definió en la charla #TravessiaRecomana. Absolutamente de acuerdo. Profundidad: una severa mirada sobre el acontecer dancístico y que Sara Cano despliega y que es su compromiso vital para con el flamenco y la danza contemporánea. Y finalmente, determinación: su posicionamiento en ese firmamento, acompañada de la evocadora voz de Alberto Funes, y que se fija en nuevas esencias con las que engrandecer aún más la tradición.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Give me a reason to live

Claire Cunningham
Teatre Lliure, 11 de febrer de 2017



Publicat també al portal de critics Recomana.cat
Punts d'ancoratge

Amb dues crosses. En un feble equilibri corporal i substancial. Aquell que separa la vida i la mort. Just com s'executa el moviment d'una ballarina. Inestable. Insòlit. Allà on es contamina la possibilitat de voluntat. L'única certesa: ésser d'un present sempre en moviment.

Així és la causa de Claire Cunningham. Avesada des del 14 anys al suport metàl·lic i rígid d'unes extensions des de les quals interpel·la. En què consisteix la mirada? Com ens contemplem davant la diversitat?

Inspirant-se en les pintures d'Hieronymus Bosch, farcides d'estranyesa en quadres deformadors de la (normal) condició física humana, resulta bel·ligerant en la seva afirmació. Només 40 minuts. Però un temps suficient com per expressar amb determinació que l'autèntica proesa recau en l'actitud. La d'ella, amb un toc de displicència i provocació en els llargs minuts de silenci total a la sala, amb els llums encesos, mirant-nos fixament. També la dels espectadors, contempladors d'un esforç amarat del gest cantat a la llum divina de Bach.

La resta és empatia. Una delicada comunicació, aquella finíssima línia entre l'emoció i el sentimentalisme, que només una presència escènica com la de Claire Cunningham pot convertir en una obra tan justa, com precisa. En l'execució, en el dibuix de les diverses capes de significat, com en la seva durada.

diumenge, 29 de gener de 2017

Sweet Tyranny

Pere Faura
Intèrprets: Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Claudia Solwat, Javi Vaquero
Mercat de les Flors, 27/01/17



T'agrada ballar?

Penso començar així l'escrit: aquesta és la millor composició de Pere Faura. En el sentit etimològic del mot llatí: reunir, composar, construir. Tot suma i el conjunt sona com una bona simfònica: la dramatúrgia d'Esteve Soler (la peça es podria haver titulat ben bé 'Contra la dansa'); l'escenografia de Jordi Queralt ('Contra els excessos'); la il·luminació també d'ell i Sergio Roca Saiz ('Contra la natura'); els altres intèrprets: Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Claudia Solwat, Javi Vaquero ('Contra les companyies'); la música i sessió DJ d'Amaranta Velarde ('Contra la burgesia'); un munt d'aportacions i col·laboracions d'alguns dels millors creadors del país ('Contra les idees'); i naturalment en Pere Faura ('Contra la contra').

Aviso: podeu sortir entusiasmats, com contrariats. Depèn si us agrada més ballar o sou dels de veure-la ballar. En tots els casos, en sereu partícips. Això és: de quina part esteu? Perquè no s'accepten mitges tintes aquí: dialèctica en estat pur. Explotador? Víctima? Observat? Voyeur? Suor? Passivitat?

Vuit coreografies de la història de la memòria col·lectiva i popular: kitsch total. Hi havia un art anterior, superior, enaltit, referència civilitzadora, constructor de veritats inqüestionables... Després arribaren tots aquells: les invasions bàrbares. La confusió és absoluta. I el teatre públic referència de la dansa a la ciutat i més enllà, el seu millor altaveu.

Sweet Tyranny és la imatge especular d'un temps irrecuperable. Un moviment que circula inexorablement cap al big crunsh o gran col·lapse: el punt d'interconnexió entre els dos cercles que dibuixen un vuit. S'insisteix en l'obra en la coincidència fonètica amb el gran buit. Potser sí que som allà mateix...

Però mentrestant això no passi, seguirem exigint a l'artista el deute amb els seus referents; la fragilitat per fer-los presents; l'ocurrència per ballar-los sense cap gest definit; i la invitació a (re)pensar-nos -espectadors, coreògrafs i ballarins-. 

És clar que ens agrada ballar! Però només quan ho reivindiqueu així.

---
Algú endevina amb quina nota he valorat l'espectacle al Recomana.cat?

diumenge, 22 de gener de 2017

Follow The Leader

XeviXaviXou: Xavi Estrada i Xevi Doca
La Caldera, 21 de gener de 2017

Humor gens innocent



De totes, la combinació entre dansa i somriure és la més arriscada. Però també la més lliure. Concebre un espectacle amb aquest objectiu és alliberar la disciplina de les limitacions que imposa la tècnica, per tal que necessita el suport d'altres recursos expressius per a resultar fàcilment comprensible i d'aquesta manera crear la necessària comunicació entre artistes i públic. Cal, per tant, molta versatilitat interpretativa, com la que despleguen junts Xavi Estrada i Xevi Doca; com també la que aconsegueixen en els solos que cadascú protagonitza. La seva marca XeviXaviXou és sinònim de diversió i sempre d'alguna cosa més.

A Follow The Leader entren de ple en el fenomen dels fans musicals. Aquella munió d'escandalosos i incondicionals seguidors del pop-rock internacional, un moviment convenientment amplificat per la TV. I amb aquesta excusa, la peça es dota d'una banda sonora amb desenes de temes fàcils de reconèixer per a més d'una generació, però molt especialment per a la del baby-boom dels anys 60: Queen, Rolling Stones, Nirvana... fins arribar a figures més recents, algunes de dramàtica memòria: Amy Winehouse o Michael Jackson.

Res no és innocent en la proposta: ni quan imiten aquells incondicionals seguidors; ni quan es tracta de retratar una vida envoltada d'excessos i problemes. Però com que sempre està tot plegat mediat per aquell acusat i ben resolt sentit de l'humor, la peça perpetra petites ferides en la consciència col·lectiva, sense resultar ofegant. Aquesta és la seva principal virtut: fer pensar sobre la posició del fan, la del mitjà on es desenvolupa, la de l'artista, que és objecte de culte i alhora víctima, i la del sentit de tot plegat, sempre provocant un somriure, si no directament una sonora rialla.

I mentrestant ballen, i força! Amb l'elegància i la presència física que presta Xavi Estrada; amb l'allargassada i determinada tècnica de Xevi Dorca. Perquè abans que res són dos artistes que han sabut sumar al seu moviment un plus de confiança en l'expressivitat que prové de vegades del circ, del mim, del play-back o del transformisme. I amb tot de recursos, inclosos una estranya tenda de campanya que serveix alhora d'espai per a fer ràpids canvis de vestuari, com per emmarcar en el temps de la purpurina i els vestits de lluentons el conjunt de la peça.