dissabte, 14 d’octubre de 2017

Imprenta acústica en (14 borrones de una) aparición

Mónica Valenciano, Raquel Sánchez, Tania Arias Winogradow
Sala Hiroshima, 13 d'octubre de 2017

Danza del absurdo



Tres bailarinas, una sala de ensayos, unas anotaciones y las variaciones sobre un tema. Entra el público, se acomoda, queda interpelado y empieza la función. O mejor dicho: da comienzo el viaje. Al fin y al cabo eso es lo más cercano a la experiencia estética en danza contemporánea: ellas se mueven envueltas de conceptos, mientras la mirada del otro lado se llena de preguntas. Y así hasta en tres ocasiones, marcadas por una música orquestal de fondo, como si fuera una banda sonora de película y que se controla a un extremo del escenario. Un encuentro performático, singular, una suerte de fortuna que es posible gracias a la sólida y dilatada trayectoria de la canaria Mónica Valenciano. Con ella, Raquel Sánchez y Tania Arias desgranan de igual a igual el milagro de la creación. A saber: cómo de la nada aparece lo único. Algo que solo se encuentra al alcance de unas pocas: sólidas intérpretes y aventajadas bailarinas, jugando con lo absurdo como si de una oportunidad se tratara, cual lluvia de ideas. Su acierto consiste en dar acento a cada palabra, frase y estado de ánimo variable. Es encomiable. De esa manera señalan con movimiento, gesto, desplazamientos y cadencia corporal todo un enjambre de sutilezas, cuestión que por sí sola merecería un comentario a parte. Pero si duda lo más entusiasta de esta propuesta que se presenta en première en la Sala Hiroshima de Barcelona y que cuenta con el apoyo de las Naves Matadero de Madrid, es la capacidad de interrogación a la que invitan. No solamente con las sintaxis que van declamando, casi asociaciones libres al más puro estilo psicoanalítico; tampoco por la coreografía armada a tres, en una especie de superestructura de castillos en la arena; ni por la concreta composición musical y las delicadas intervenciones escenográficas, nube tóxica que envuelve la totalidad; sino porque ese conjunto de dardos encarnados en la sensibilidad del espectador a través de la intervención de estas magníficas artistas, llevan mucho más allá de lo que la apariencia podría hacernos suponer. Esto es: a lo rematadamente absurdo de nuestra condición.

Sala Hiroshima, 13 d'octubre de 2017

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Rosas danst Rosas

Anne Teresa De Keersmaeker
Mercat de les Flors, 5-8 d'octubre de 2017
Revista Susy-Q


diumenge, 30 de juliol de 2017

La Bella i la Bèstia

Malandain Ballet Biarritz
Festival de Peralada, 28 de juliol de 2017

Toti Ferrer

Com explicar bé un conte

No és cosa fàcil. Primer s'ha de tenir predisposició. Thierry Malandain hi treballa amb la mirada posada en dos objectius. El més important té a veure amb la necessitat d'actualitzar el llenguatge. No s'ha prodigat molt per Catalunya, però en la visita al Centre Cultural de Terrassa el 2013 amb Romeu i Julieta vam poder comprovar-ho. Fora artificis escenogràfics i antigalles visuals: el públic dels nostres temps no les necessita. Es pot ballar amb roba de carrer, sense renunciar a la qualitat. I això té relació amb el segon esforç que el coreògraf s'esmerça en aconseguir dels seus intèrprets: expressivitat, emoció -millor continguda, com és el cas- perquè al capdavall s'està explicant històries. El gest al servei del conjunt. Per explicar bé un conte, cal pensar qui l'escoltarà.

Després s'haurà d'escollir quina versió del relat volem. Hi ha tants com joglars. Som a l'era de la imatge i La Bella i la Bèstia està irremeiablement vinculada amb el cinema i més d'un excés teatral posterior. La selecció de fragments de diverses obres de Txaikovski delimita bé el necessari contacte entre tradició i modernitat. Interpretada en directe a Peralada per Euskadiko Orkestra Sinfonikoa. Sempre pendent de les evolucions dels ballarins, Ainars Rubikis marca una direcció resolutiva i nítida. Pensant en la totalitat de l'espectacle i no en el lluïment del músics. Sap prou bé que dalt de l'escenari la companyia fuig del virtuosisme i el protagonisme narcisista. Ballen una experiència immersiva dins d'un trànsit sonor. Així ho exigeix la lectura psicològica de Malandain: la bèstia desdoblada en cos i ànima.

Potser aquella dualitat resulta excessiva per a l'espectador, obligat a destriar en els abundants canvis que venen pautats pel desplaçament de les cortines. Excel·lent i efectiva idea escenogràfica de Jorge Gallardo. En un obrir i tancar d'ulls permet desplaçar-se d'una realitat a l'altra. Més evident en la utilització del color daurat a les escenes a Palau; més complicat de seguir en la resta. Aquella dissociació de personatges condiciona una mica. Això i un cert apaivagament rítmic en el primer terç, tot i l'arrancada entusiasmant, són segurament els aspectes menys encertats.

Quin plaer que t'expliquin bé un conte. Però què difícil si es tracta d'una història ben coneguda i de la qual en tenim tantes referències. El gran encert del Malandain Ballet Biarritz és fer-ho de vell nou, construint un imaginari diferent, atansant-se a les imatges del film de Cocteau del 1946. Generant un espai musical propi. Defensant una dansa neoclàssica que no representa la tradició com a objectiu, sinó un desplegament causal amb la finalitat d'acompanyar el públic en una proposta emocional sense estridències.

Toti Ferrer

divendres, 28 de juliol de 2017

Moaré

Direcció i coreografia: Ariadna Montfort
Sala Hiroshima, 27 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona


Ariadna Montfort 
Entre sentit i significat 

Segona convocatòria del Premi de Dansa de l'Institut del Teatre: una ocasió per descobrir talent i donar-los un primer impuls professional. L'oportunitat d'estrenar al Festival Grec de Barcelona és un exemple reeixit de col·laboració entre organismes públics i segur que és un repte formatiu ben estimulant. Enguany la seleccionada ha estat Ariadna Montfort. 

Magnífics els intèrprets, al capdavant Àngela Boix: enèrgica i resolutiva, impregnant el seu personatge de tensió dramàtica. Els quatre amb amplia experiència internacional després dels estudis a Barcelona: Rober Gómez i Ioseba Yerro avesats a un moviment d'accent nord-europeu, precís i circumstancial; i Blanca Tolsà amb una presència magnètica i gest profund. La coreografia suma aquests bagatges, sobre la idea de Montfort, i resulta una amalgama d'imatges creatives interessants: més un calidoscopi de possibilitats que un conjunt uniforme, però en tots els casos es treu un bon profit de les capacitats. 

Hi ha música en directe, que sempre reclamem en els espectacles de dansa, a càrrec del grup Volans: enèrgics i compromesos. Demanen la seva quota de protagonisme i acaben participant del dinamisme de l'espectacle, particularment en un duel interpretatiu amb el guitarra Hug Bonet. La bateria de Lluís Campos marca ritme i el baix d'Eduard Roselló, la gravetat que precisa la proposta. 

Excel·lent il·luminació que al programa de mà diu que és d'Alvaro Frutos; i espai escènic ideal, un altre cop d'Ariadna Montfort: faciliten nitidesa i el suport necessaris. I el vestuari d'Adriana Parra s'ajusta a les necessitats de dramatúrgia, per bé que fora de les escenes de l'intercanvi que fan els ballarins de la seva roba, no aporta més. 

I doncs? La tècnica i originalitat assegurades. De fet per sobre de la mitjana habitual. Només una excepció, important: la narrativa. Què volien explicar? Bé: és igual, que tenim assolida la bretxa sentit i significat en dansa contemporània. Preguntem-ho a l'inrevés: que ens pot suggerir? Perquè la distància entre allò que s'explica en les intencions de la peça i el resultat final és molt gran. I des d'aquesta banda, es percep una complexitat enorme, però és impossible de destriar-ne les capes: trames superposades que, al contrari de l'efecte Moaré que hi dona títol, no permeten generar el tercer patró anhelat.

dijous, 27 de juliol de 2017

La grenouille avait raison

James Thierrée / Compagnie du Hanneton
Teatre Lliure, 26 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona


Richard Haughton

Res no és mesquí

D'entre totes les actituds humanes, la més sublim i imprescindible és la vital: aire que insufla esperança. Poc motius hi ha, acotats sota un gran nenúfar, éssers minúsculs entollats en un safareig d'aigua estancada, posada la mirada sempre enllà, traïts i cansats com estem. Ben amunt, dalt de l'escenari, inaccessible i capriciosa, la llum de colors, la bola de vidre, el sol: impossible no sentir-se irresistiblement atret.

Aquesta podria ser la història que explica La grenouille avait raison de James Thierrée. També podria ser-ne una altra. Tant hi fa. Just això és el teatre del món: ara ens direm que sí, que tot plegat té sentit? Precisament perquè cada nit somiem i percudim l'estranyesa de la desraó, sabem que no. Només alguns entre nosaltres són prou agosarats i amb la imaginació necessària per traslladar-ho a l'escenari. És la verdadera obra del poeta.

La resta és coneguda: artefactes, acrobàcies, coreografies i comèdia. Andròmines entre les quals s'esdevé el difícil equilibri, la gestualitat aguda, el moviment sincopat, les relacions estridents, el joc de clown, la dansa de les mans, l'humor absurd; virtuoses imatges totes elles que els sis intèrprets porten al paroxisme. La grenouille avait raison és una experiència on res no és mesquí i tot ric com el vi i la galta colrada. Una primavera escenogràfica. Una celebració.

Hi ha un teatre per al qual les paraules són només una ombra. Hi una dansa que balla entre elles. És l'instant irreductiblement vital.

Richard Haughton