diumenge, 11 de juny de 2017

Corpografies

La Caldera, 10 de juny de 2017


Singularitat


Segona sessió amb programa doble des de la qual es fa especial atenció a les il·lusions sensitives del moviment. Amb dues intèrprets desconegudes entre nosaltres: una oportunitat única per gaudir de dues peces que combinen a la perfecció una extraordinària qualitat tècnica i una exquisida reflexió sobre el cos i l'expressió dansada. És el cicle Corpografies, a La Caldera.

Georgia Vardarou: Hardcore Research on Dance.

Com si es tractés d'un llenç, els traços efímers de la ballarina grega perfilen la frontera inaudita des de la qual impressiona amb matisos, tonalitats i colors diversos la sala d'assajos on es presenta aquesta investigació. No hi ha música, per ressenyar encara més que el moviment no és deutor de cap altra cosa més que la voluntat. Res més natural que aquests vint minuts d'execucions variades, sovint arran de terra, menys freqüentment en projeccions verticals, amb la senzillesa d'algú que destaca en flexibilitat, capacitat narrativa i accent sever. I alhora, poques propostes són tan estranyes a la mirada, artificials i isolades que un cos determinat a dibuixar les traces del seu esforç a un parquet en blanc. Una recerca a la qual convida els espectadors, amb complicitat i discretes gotes de simpatia, quasi d'humor sentit, que transformen la gravetat del moment, camí d'una experiència plaent i singular. És la dansa que es justifica per ella sola perquè surt de la connexió màgica entre qui la balla i qui la percep, sense que necessàriament, a ambdues activitats, les calgui altre instrument que línies imaginàries a la retina.

Teresa Lorenzo: Cuerpar.

La llum i el so són companys de viatge habituals de la dansa. Quasi una trigonometria. Multipliquen, limiten, circumden el cos i el gest ballat. La canària Teresa Lorenzo posa en joc aquestes relacions: les qüestiona i transforma com un fil invisible que passa a dependre directament del moviment. De fet es tracta també d'una fantasia visual, perquè les mans del perfil digital són de Manolo Rodríguez, a l'altra banda de l'escenari. Però es crea així una interessant reflexió, més pertinent encara si tenim present la posició de l'espectador: avesat als múltiples enganys als quals la maquinària teatral el porta. I és aquí on Cuerpar creix en magnitud: quan es constata la seva presència, fins i tot en la foscor, amb la freqüència i pulsió de la ballarina percudint el terra, desplaçant-se sense ser vista i generant una perceptible tensió. El contrast amb els fragments on és visible permeten disseccionar precisament el paper d'aquells elements i com al conjunt de la peça influencien. Al centre de tot plegat, una execució desplegada des del control exhaustiu de cada múscul i articulació, propera a un catàleg il·limitat de torsions, flexions i desplaçaments. Com si es tractés d'un objecte translúcid i sonor.

diumenge, 4 de juny de 2017

Programa1 #MaldàEnDansa 2017

El Maldà, 3 de juny de 2017

La física de l'expressivitat

Quarta edició de la mostra de peces curtes que El Maldà, i la responsable en la matèria Anna Romaní, tenen l'encert de programar. Es tracta realment d'una singularitat: per l'espai, per la gosadia de fer-hi dansa, per la diversitat de les propostes, i per la selecció. Enguany amb una variació doncs els programes no s'alternen, sinó que es presenten seguits. Com és el cas del primer, tres dies en cartell:

Nua de Nadine Gerspacher 

Una dona espera, al so de Lou Read: It must be nice to disappear. Una de les millors entrades a un espectacle dels darrers temps. Quanta desesperança, i alhora dignitat, en aquest gest pausat, de mesurada intensitat i petit detall que només una intèrpret com Nadine és capaç, justament perquè té una capacitat expressiva que va més enllà del moviment. És una coreografia de llarg abast, on té la possibilitat d'explorar alguns accents de teatre físic, com també una dansa forta i estrident, d'enorme compromís corporal, amb què es recrea en la tercera part. Sols en el fragment on s'expressa amb veu en off les possibles circumstàncies que porten algú, i ella en particular, a un estat de letargia emocional hi ha un excés perquè condueix de manera inapel·lable a fets que tant l'artista com el públic podrien concretar per la seva banda, impedint així la llibertat imaginativa de cadascú. Al seu torn, l'últim quadre, amb el canvi de vestuari, obre infinitament la perspectiva en resultar un trencament discursiu amb respecte la resta de la peça.

Silence 2.0. d'Adriana Mascort 

Encara no s'ha insistit prou en destacar l'altíssima preparació tècnica i interpretativa de les noves generacions de ballarines de contemporani. És possible que estiguem assistint a un moment excepcional. Ho reafirma aquest elenc internacional: Ellie Gordon, Hayley Ader i Adriana Mascort. Precises, entusiastes i brillants en la seva execució. De fons la música flamenca de Paco de Lucía y Enrique Morente, per assenyalar un parell. El contrast entre la coreografia que defensen i allò que sona pels altaveus és el joc que busquen: parlen apassionadament de les connexions personals, i la defensa de la individualitat. La peça és massa breu, apenes 10 minuts, per abordar amb profunditat la qüestió, però s'intueix una intencionalitat clara cada cop que una d'elles abandona la disciplina de grup per expressar-se com a solo. Resulta difícil de totes maneres seguir el relat, precisament per l'amalgama de realitats en què es converteix la vida col·lectiva, representada aquí per la coordinació coreogràfica entre les tres.

Re-Garde de la Compagnie MF

La internacionalització del Programa1 #MaldàEnDansa es clou amb el duo italo-francès, creat i ballat per Francesco Colaleo i Maxime Freixas. Segurament la més lluïda del vespre, tot i que potser la menys compromesa. La presència física dels dos nois és el seu aliat, i un encert saber-la utilitzar en favor de l'obra. Aposten per una dansa a camí entre la fisicalitat i l'expressió naïf, a voltes exagerada amb un somriure forçat, però ben coordinada. Hi ha una innocència volguda en la posició dels artistes i que encomanen amb facilitat. Si la mirada que volen defensar es basa en la manca de prejudicis de l'infant que descobreix per primera vegada les coses, la coreografia, en canvi, és plena d'elements recurrents i coneguts, i malmeten la sorpresa que pretenen. Malgrat tot, el sol fet d'abordar amb honestedat aquestes idees, permet una recepció fàcil que el públic sap agrair, per la destresa en algunes ocasions, i sempre per la simpatia amb què aborden la proposta.

dissabte, 13 de maig de 2017

Il gesto sospeso

Moreno Bernardi
Sala Hiroshima, 12 de maig de 2017



El malestar como proceso

Se trata del 14º solo de Bernardi y se ha presentado en Barcelona coincidiendo con el 60º aniversario del estreno del espectáculo Il canto sospeso de Luigi Nono. La referencia puede parecer lejana, pero de hecho es plenamente actual: se trata de un homenaje a las víctimas del fascismo, a partir de unas cartas de algunos héroes de la resistencia europea fusilados en campos de concentración.

Dos ámbitos, al menos, son los que desarrolla esta pieza de danza: un efecto especular, de espejo roto frente al cual la actualidad sigue emperrada en reflejar pasado; y una línea de continuidad para con la memoria viva hacia aquellos a los que aun debemos tanto.

El delicado y pertinente juego de iluminación es uno de los protagonistos de Il gesto sospeso. Allí donde se hace la luz, hay siempre oscuridad: la de la barbarie. Así comienza este insobornable solo de Bernardi: casi aterrorizado por los efectos que produce el foco cenital que en forma de pequeño cuadrado ilumina la sala. Frente a él, el bailarín duda en aproximarse a un baño de realidad que no es nada cómodo de transitar de nuevo. Y cual destello antiguo nos recuerda la frágil línea que atravesamos en la actual historia europea: el trato que dispensamos a refugiados; la pujanza de los partidos xenófobos; las desigualdades económicas que están acabando con el estado de bienestar; etc.

Así se inicia la segunda parte del espectáculo, en la que se utiliza la música original de Luigi Nono, como ejercicio de recuerdo necesario y, lo más importante, actual. En su pasado, los sonidos de esa cantata dolorosa y austera, acaban siendo corporizadas en el gesto abrupto, desesperado, intensamente sentido del intérprete italiano. Un tránsito hacia el dolor, por lo sucedido, por lo que pueda acontecer si no sabemos despertar a tiempo, que es este magnífico canto al malestar.

Escriben las víctimas sus últimas palabras, como Bernardi las dibuja con sus manos en la escena final. Esa es la advertencia: solo así, explicando de nuevo, dejando constancia, diciendo lo innombrable, quizás podamos frenar este proceso imparable que nos puede llevar a su repetición.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Monstruo

Laila Tafur
Festival Sismògraf 2017
22 d'abril de 2017


 
Foto: Martí Albesa

Macabro encanto

Saberse de otra pasta. Como constituída por algo distinto, alejada de lo común. Algo así es lo que significa esta profesión que Laila Tafur lleva al paroxismo. Alejada de significantes, perfilada solo con los suaves apuntes de lo extraño. Ser un monstruo: la alteridad de lo normal, situada al margen, construyendo realidad inversa. Bailándola como poseída de lo otro. Lo que deviene extraño a los ojos.

Un solo exigente. Porque está expresado a colación. Como para dejar claro que solo en el escenario es donde puede encontrarse un espacio, tiempo y lenguaje suficientes que permitan afirmar lo que siempre hemos sabido: la (re)presentación no es otra cosa que una huída, un alejarse, la màscara con la cual poder mostrar aquello que en realidad no es. ¿Qué otra no es la función del teatro? 

Se dice tímida y vergonzosa. Explica que se pone roja en situación social. Preocupada por aquello que otras dicen de ella. Eso reza el programa de mano. Pero debajo de esa piel de la apariencia aparece otra realidad. Cantante, bailarina, mujer en grito. Más parece realmente un felino: huidiza, incesante, dispersa, soluble en gesto, lábil en movimiento, diversa en expresiones. Ahora estalla en lucimiento, como se refugia en el silencio del compás. Todo lo expresa en la mirada: determinada solo para lo oscuro. Da igual qué personaje encarne porque desde la supuesta fragilidad de la intérprete que recibe a los espectadores deambulando nerviosamente por el escenario; pasando por la imagen de la mujer oculta tras un velo; la cantante famosa y desafortunada; hasta la performer psicotrópica, ella siempre es Laila corporeizada en alguien distinto.

No es un monstruo, sino un híbrido. Un alejamiento de realidad. Una intérprete circunstancial de la capacidad mosntruosa de cada uno para escrutarse como macabro encanto.


Foto: Martí Albesa

dissabte, 22 d’abril de 2017

O.V.N.I.

Col.lectiu Big Bouncers
Festival Sismògraf 2017
21 d'abril de 2017
ESTRENA

 
Foto: Martí Albesa

Tenim un temps ben limitat

El col.lectiu Big Bouncers creix a cada passa que dóna: perserverància, bones idees, moltes hores de dedicació, il.lusió i passió per la feina ben feta. Saben, com tots nosaltres, que de fet només disposem d'uns quants minuts. Concretament 3000 segons amb els quals omplir de contingut una existència. I amb aquest pressupòsit i el compte enrera amb què comencen en veu en off, es disposen a reflectir sobre l'escenari la quotidianitat amb què -ignorants o despreocupats de la seva importància- ens distraiem amb mil objectes amb els quals ens fem la vida més còmode: des d'un llum que ens il.lumina al vespre; l'assecador de cabell; el paper on escrivim aquesta crítica; o la gerra de l'aigua amb què apaivaguem la sed. 

Una primera línia argumental de l'espectacle té a veure amb l'ús que fem de tots aquests objectes. Dels excessos i el preu medioambiental que suposen. De la petjada que deixem en cada gest. Les coreografies del col.lectiu es caracteritzen precisament pel joc amb les paraules i les andròmines que van escampant arreu, que arrosseguen, traslladen de punta a punta, anomenant amb precisió i van disposant per terra, com si d'un bodegó es tractés. Naturalesa morta amb la qual exerceixen una acusació delicada però contundent amb la responsabilitat de cadascú de nosaltres envers aquest desfici consumista.

En paral.lel Anna Rubirola, Cecília Crolacrai i Ursa Sekirnic (Mireia de Querol, juntament amb les dues primeres les ànimes del grup, aquí es reserva un segon pla) materialitzen aquests temps, sempre com a fletxa, imparable, un comptador enrera de segons tal com s'encarreguen d'anar recordant-nos tot sovint, corporitzant aquell pas circumstancial i efímer, amb la gestualitat pròpia de l'estranyesa: ballant amb una freqüència tremolosa, movent cames i braços, tronc i expressió nerviosa, sense desplaçament físic, afectada d'una instància cereogràfica que no és altra cosa que la constatació d'un fracàs individual i col.lectiu.

Perquè el cert és que a pocs segons que tot no acabi, indefectiblement com un miratge, tot allò amb què haurem decorat la presència física no serà res més que un enorme globus que arrencarà a volar, que se'ns escaparà de les mans i fugirà sense remissió enllà del cel. I aquí, en aquesta terrenalitat, només romandrà el record. De tots nosaltres dependrà si perdura.

 
Foto: Martí Albesa