dissabte, 17 de març de 2018

Le jour de la Bête

Aina Alegre
Intèrprets: Aniol Busquets, Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grande, Aina Alegre
Sala Hiroshima, 16 de març de 2018


La cultura és teva

La tradició, la festa popular d'una població, d'un col·lectiu humà, tenen per objectiu (re)lligar. Espai de contacte, comunitat efímera per uns dies, habitualment relacionades amb les estacions de l'any i l'antiga dependència de l'agricultura. Si plou o farà bon temps. Si l'hivern és prou cru per acabar amb les plagues o les collites seran suficients. Aina Alegre, actualment a París, però de Vilafranca, coneix bé tot aquell ritual, que té en la festa major de la capital de l'Alt Penedès, declarada patrimoni d'interès nacional, un dels seus exponents. Cita obligada en el calendari d'estiu. I recordatori fonamental: res més som que pols, d'aquesta terra.

Primer sorpresa: la posició des des la qual enceten l'espectacle. Amb sabates de claqué. Des del solo inicial d'Aniol Busquets, expressiu i greu, fins a la trobada del grup per encetar la disbauxa, comunicativa i feliç. Segurament per a molts afeccionats a la dansa, un estil mal conegut. Fins a un punt poc reconegut. La percussió, al capdavall, configura l'eix central al voltant del qual gira la cosa popular i també la vida. Fixem-nos en l'etimologia del mot percudir: “per” insistència i “cutĕre” que significa sacsejar. Sobre la superfície de l'escenari, cobert d'una fina capa mineral de color ocre.

Així es va embastant la primera obra de gran format de la creadora: amb delicada relació entre els elements que la composen. Ella hi balla també. Escoltant, en diàleg amb la resta de l'elenc: Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grande. Gent entregada, partícules essencials. No hi ha celebració sense ells. I amb l'energia necessària. En aquest sentit, hi ha una rauxa mediterrània, incardinada en els cossos, que els intèrprets aproximen. Potser lluny dels excessos que ens són propis; però amb voluntat de comprensió.

Els diversos quadres de Le jour de la Bête s'atansen a la riquesa folklòrica i d'influències que la història ha disposat en un territori de pas com és el nostre: el fet casteller; el bestiari; el so atronador de la pirotècnia... No és qüestió d'imitar la realitat, com explicava Aina Alegre en el bonic invent dels darrers temps de la Sala Hiroshima Meet the Artits (una xerrada informal postfunció amb el director artístic de l'espai Gastón Core). Deia més aviat que consisteix en suggerir: no cal fer pujar l'enxaneta, ni que el foc surti dels queixals del drac, que som capaços de completar la imatge proposada. I enmig de cada element, les transicions pròpies de la dansa i de la festa: els estats de l'ànima, que fluctuen amunt i avall, i que s'acusen una mica en la peça, allargassant-se en excés o trencant sinergies.

El conjunt és una preciosa aproximació a l'experiència vital, més que no pas a la cultura popular. Es tracta del seu record, d'un cert enyor per a la coreògrafa. Com sol ser la memòria de la singularitat: breu en l'instant; extensa en el temps.

divendres, 16 de març de 2018

Three Times Rebel

Marina Mascarell
Mercat de les Flors, 15 de març de 2018
Quinzena de la Dansa



Política de la mirada

Fuertemente posicionada, dispuesta a poner en claro sobre el escenario la lógica de la dominación masculina, Marina Mascarell ha dispuesto en Three Times Rebel un auténtico dispositivo de la evidencia de la fuerza bruta que la mujer ha debido soportar históricamente. Su simbología es muy clara, con unas barras que a modo de estructura efímera van relacionándose con las intérpretes. Frágil y maleable, ese artefacto se despliega como si fuera un testimonio de la injusticia, violencia, desigualdad e inferioridad a la que se ha visto sometida. Ese discurso busca empoderar, a través de fragmentos de textos recitados mientras bailan.

En ese contexto, la coreografía se desarrolla básicamente a ras de suelo. Como para representar la posición de inferioridad a la cual se ha sometido todo lo que tenga que ver con “lo femenino”. Junto a la escenografía comentada deberían haber sido suficiente para llevar el espectáculo a un nivel superior. Elevarse hacia la construcción de un nuevo paradigma, llenar de nuevas propuestas una relación que ha estado siempre basada en la dominación masculina. Y sin embargo, eso no llega a ocurrir.

¿Basta acaso con evidenciar la ignominia? Creo sinceramente que ya no. Porque es necesaria una auténtica política de la transformación, de la que nada se habla en Three Times Rebel.

De manera que la propuesta de Mascarell solo sobrevuela el primer capítulo de la evidencia. Queda ensimismada en la mirada. Y con esa intención genera un par de instantes de una intensidad mayúscula: cuando juegan con el linóleo es una de ellas. En la encarnación (textualmente: se fijan a los cuerpos) de aquellos palos metálicos para referirse al comercio sexual, es la otra. La preocupación por describir es tal, que se olvida de prescribir. Y eso, en una obra que se presenta como feminista, es olvidar lo más importante: solo desde la apropiación será posible el cambio.

dilluns, 12 de març de 2018

Zoo/Thomas Hauert

Mercat de les Flors, 6 i 10 de març de 2018
Quinzena Metropolitana de la Dansa

Sonoritat Hauert

Magnífica oportunitat ha ofert el Mercat de les Flors per atansar-nos a la creació d'un dels artistes més singulars de l'actual panorama internacional i que tanta repercussió, col·laboració i influència té per a alguns dels creadors de casa nostra i de diverses generacions: des d'Àngels Margarit, amb qui va treballar; passant pel Col·lectiu Big Bouncers; i fins arribar al coreògraf i ballarí Albert Quesada; entre d'altres. Un doble programa de solos i una obra de gran grup, a més d'un espectacle infantil s'ha pogut gaudir aquests dies.



(sweet) (bitter)
6 de març de 2018
Sala Pina Bausch

Primer solo de la vetllada, ballat pel mateix Hauert. Es podria dir que és una tesi-compendi dels principis de la investigació sobre el moviment de la musicalitat al qual hi ha dedicat bona part de la seva feina professional. El cos com a instrument. Sobre la base de dos madrigals, un de Claudio Monteverdi i l'altre de Salvatore Sciarrino, combinats durant la peça. Primera característica de les propostes sonores d'Hauert: una juguesca amb l'espectador. Es tracta d'esbrinar quines pautes proposa per a aquells fragments. És una qüestió aleatòria? Es troben intercalats de manera sincrònica? Quina és la relació amb la cinètica des de la qual acull la música? Pot ser que sigui la cadència de la improvisació el propi mecanisme de ruptura? I en aquest punt, el segon interrogant de la nit: en el context de l'amor impossible, que és la font narrativa sobre la qual es mou, ¿seran totes les seves manifestacions, incardinades en les múltiples formes com es manifesten amb el gest personalíssim, contundent, incansable del ballarí; el reflex de la pròpia complexitat abordada? Trenta minuts absorbents, per a públic exigent i encuriosit.


Pulse Constellations
6 de març de 2018
Sala Pina Bausch

Ben a prop dels plantejaments abans apuntats, el coreògraf i ballarí Gabriel Schenker, col·laborador habitual d'Hauert, s'endinsa en la composició electrònica de John McGuire Pulse Music III, de l’any 1978. Es caracteritza per les abundoses ruptures de ritme, amb una seqüència de 24 seccions. Trepidant, impetuosa, de pulcra exactitud i fascinant dinàmica. Qualificatius tots ells aplicables a l'intèrpret. Amb un afegitó: amb una personalitat i expressivitat captivadores. Destaca molt especialment amb els seus braços: llargs i amb forta presència, que aprofita per assenyalar, compassar el tronc superior. Coneix a la perfecció la peça musical i s'avança normalment, com ho fa un director d'orquestra, a les entrades dels seus músics. Així dona compliment al joc de trobades amb la coordinació. Com si es tractes d'una bifurcació de carreteres, amb immersos carrils per on travessar, marca en cada instant la direcció interpretativa. Dirigeix l'experiència. Incita al viatge.


Inaudible
10 de març de 2018
Sala Maria Aurèlia Capmany

Sis intèrprets a escena: Thomas Hauert, Fabian Barba, Liz Kinoshita, Albert Quesada, Gabriel Schenker, Mat Voorter. La música de George Gershwin: Concerto in F i Mauro Lanza: Ludus de Morte Regis. De nou combinades entre elles. Un cop més, ballades atenent al principi de mickeymousing: deixar que siguin els moviments els que segueixin directament el so. Resultat? Notes corporals.

En grup, com individualment, s'organitzen els talls musicals. Orgànics, s'inicia tot plegat amb una massa amorfa de cossos entrelligats però amb escassos contactes físics. Una gernació de possibilitats que es manifestaran. S'ordenen disciplinàriament i comença la festa. Són accent: perquè determinen cada pulsió del piano. Són disseny: perquè dibuixen el pentagrama sobre el qual s'escriuen les notes. Són so: perquè traslladen les ones. Són inaudibles: perquè assenyalen un terreny invisible entre la sonoritat i el gest.

Gravetat, personalisme, llibertat i pulcritud. Quatre característiques que acompleixen abastament tots els ballarins. No hi ha cap protagonisme, més enllà del visual. Treballen per als sentits. Veure ballar la música. No amb la música, o sense ella. Sinó ella mateixa.

Amb humor, frescor, capes diverses de significat, transparència coreogràfica, detallisme compositiu, implicació i un toc de genialitat.

dissabte, 10 de març de 2018

Sacra

Otradanza
SAT Teatre, 8 de març de 2018
Quinzena Metropolitana de la Dansa


Geometria vital

Hi ha autors a qui agrada fer-se preguntes molt humanes, profundes, irresolubles; lluny del l'ús fàcil de l'espectacle com a espai d'esbarjo. I fent servir el llenguatge que millor saben conjugar, sense renúncies, amb radicalitat. És el cas d'Asun Noales, que a Sacra s'enfronta a la difícil qüestió de la mort i la transcendència. Una peça del 2004, revisada i modificada amb motiu del desè aniversari de la companyia.

Dos fils travessen l'obra: les edats de la vida i el ritus o memorials sobre el traspàs. En ambdós àmbits, el paper de la comunitat és clau no només per entendre el fet; sinó per a conservar-ne el record. El decés es fa present en la mirada dels altres i no en el propi cos, desconeixedor de la seva sort.

És en aquest sentit que Sacra opera dues aproximacions que permeten la connexió directa amb el públic: el caràcter circular de l'experiència, representat abastament al llarg de la coreografia amb la utilització recurrent de moviments a l'entorn del qual giren en un centre imaginari (sigui el cos, sigui un dels ballarins). Inici i final sense solució de continuïtat, incidint en la idea que és vivint que anem morint.

L'altra element de diàleg té a veure amb la pròpia experiència individual que queda emmirallada en la vivència de l'alteritat. El dolor, per exemple davant la pèrdua d'algú estimat i que genera un sotrac interior, de vegades impossible d'explicar; es converteix en quelcom universal perquè reconeixem en un altre els mateixos signes d'aquell patiment. Diversos són els elements utilitzats per subratllar-ho, però el linòleum reflex i els llums, disposats un cop més en cercle i enfocant la platea, destaquen.

I al capdavant de tot plegat, accentuant aquell silenci de la paraula, incapaç de resoldre el misteri, instrument insuficient de descripció del fenomen, hi ha la dansa: defensada per un elenc mimètic, profundament conscient de la gravetat de la seva tasca; solvents tècnicament i amb una versatilitat marca de la companyia. I és aquí on Otradanza regala alguns dels moments més brillants: són capaços de ballar en sincronia; percudir amb el cos; expressar amb diversitat d'estils; com defensar solos narratius; o desplaçar-se arran de terra o en àmplies extensions dels braços. Amb la solvència i l'eficàcia que sols un grup entregat i en bona comunicació pot oferir.


............
Al número 4 febrer/març de la Revista Godot Barcelona podeu consultar un petit reportatge sobre la peça.

dilluns, 5 de març de 2018

I will wait for you

Arno Schuitemaker 
Intèrprets: Revé Terborg, Jenia Kasatkina, Stein Fluijt
Sala Hiroshima, 3 de març de 2018
Quinzena Metropolitana de la Dansa



En tu espera

Dos elementos caracterizan de manera determinante la vida social: predictibilidad y regularidad. Imaginemos un entorno en el cual se estuviera sujeto a la interpretación arbitraria de cada persona. Simplemente sería inviable. Así se construyó la norma y las reglas de convivencia: en un mar de certezas. Porque sabemos que para todos una misma palabra tiene un significado y concretamente ese sentido, que podemos confiar en la rutina de la vida cotidiana. Pensemos como desubica una novedad fuerte, y entenderemos cómo es de necesaria una vida segura y acompasada. Quizás por ese motivo el ser humano sea tan proclive a meterse en líos como el enamoramiento... Para romper con el control férreo de una existencia bajo la cual se asfixia la creatividad y el libre albedrío.

No es casualidad que Arno Schuitemaker escoja justo esos dos conceptos para hacerlos jugar en su coreografía: el amor y la repetición del movimiento. Precisamente porque ese sentimiento humano es el más etéreo de cuantos inventos pueblan nuestras cabezas; acompañado frecuentemente por la utilización más masiva y banal conocida de expresiones como la que da título a la composición: ”te esperaré”. Que en inglés formal queda reforzada por la utilización de sendos pronombres personales al principio y al final de la oración.

Hay que ser realmente un iluso o un soñador para quedar paralizado en esa espera: una fascinante absorción del espíritu; como la que produce la coreografía de este artista. Sobre la base de normas de movimiento preestrablecidas, muy limitantes para la ejecución de los bailarines, se desarrolla una hora hipnótica de gestualidad repetitiva, con el añadido de la progresión rítmica que les lleva a una auténtico agotamiento físico y de coordinación entre ellos. Todo ello envuelto por una atmósfera de luz tenue y discreta, mérito de Ellen Knops y con la composición musical de Wim Selles que realza la sensualidad, mientras amplifica su ritmo e intensidad.

Los tres intérpretes brillan por si mismos, y de manera muy destacable la bailarina Revé Terborg, porque añade a su proeza un halo de verdad, de sentimiento compartido por la naturaleza de lo que están proyectando en lo simbólico para el espectador, que conmueve. Visto desde esa naturaleza imposible de la verdad engañosa del amor, la obra es un milagro. El mismo al que se refiere su contenido explícito. Porque a pesar del esfuerzo, lo inaudito de lo que conlleva para cada uno, y lo inteligiblemente abstracto que se convierte al lado de nuestras rutinas y seguridades cotidianas; no dejaremos de movernos nunca en pos de lo que representa.

Y así, seguiremos esperando el amor.