Tauberbach

Crítica exprés aquí: Recomana.cat

La crítica completa:

Les Ballets C de la B / Alain Platel

Teatre Lliure, 11 de juliol de 2014

Festival Grec de Barcelona

© Chris Van der Burght

Es en lo perceptible que Alain Platel ejecuta su juego. Por eso, cuanto más alejado esté de lo conocido, más posibilidades de significados brinda. El desorden de un vertedero de trapos, sobre el que sobrevuela el zumbido permanente de las moscas, es el lugar escogido para Tauberbach. Y cinco personajes que bien podrían protagonizar una película de Fellini: ante ese paisaje desolador, son caricaturas grotescas y sólidas dispuestas a circunscribir con su movimiento el mundo de las ideas sobre el que la actriz protagonista, Elsie de Brauw, siente y desea su porvenir. A este lado del escenario, efectivamente, resulta esquizofrénico. Y en ese contexto, algunos fragmentos de Bach del proyecto artístico en el que el polonés Artur Zmijewski propuso a un grupo de sordos que cantaran la música del gran maestro tal y como la sentían. Todo remite a un paisaje definitivamente desconectado de la realidad sensible de la mayoría.

La ventaja de lo inaudito es que permite la escapatoria de lo real. Eso es bien sabido. Pasa por ejemplo en un episodio de pesadilla nocturna, que se resuelve siempre con un resolutivo y brusco despertar. Por eso los bailarines de Les Ballets C de la B deben sostener su lenguaje corporal en intensos solos para los que Platel reserva la máxima atención, aún cuando la acción general de la obra se produzca en secuencias superpuestas. Exactamente como soñamos de manera entrelazada con imágenes que conectan cuerpos y figuras imposibles, entremezclándose con lugares y experiencias conocidas. Es el efecto transgresor de lo que sintiéndose, nunca se verbaliza. O de lo que deseándose, nos resultaría imposible confesar. Un gesto coreográfico de movimientos espasmódicos y dispersión expresiva.

En Tauberbach se baila con el lenguaje de lo invisible y se habla con los signos de la verdad. Porque ni es importante tanto el propio juego, ni los resultados, como los resortes emocionales que pone en marcha. Gracias a la solución de continuidad de la obra, el espectador queda sumergido en una montaña de ropa vieja al descubrir lo actual y exigente de todos esos gestos y palabras que los magníficos intérpretes despliegan a lo largo de los 90 minutos de espectáculo: movimiento y verbo de lo que entraña la naturaleza propia de lo que hemos venido a denominar lo normal. Algo más o menos como esa mirada hacia los demás, sin ser vista tan siquiera desde nuestra propia percepción.

Y si no lo creen así, jueguen a ver cómo esa mosca cojonera inunda su cerebro de ideas, como en uno de los fragmentos estrellas de la pieza. O a sentir las gotas de agua mientras caen por su cuerpo las consignas, en otro de los momentos brillantes del espectáculo. Se descubrirán preguntándose también: ¿Pero eres feliz con todo esto? ¿O sólo cuando sueñas?

© Chris Van der Burght

Aquí un segon text que he publicat a propòsit de Tauberbach a:

Núvol, el Digital de Cultura 
........................................................................................................................................................
La crítica de Juan Carlos Olivares al diari Ara:

Esquizofrènia i sordesa. Disfuncions psíquiques i físiques. En les infinites imperfeccions de l’ Home de Vitruvi Alain Platel ha trobat la font de la seva inspiració. L’impulsor de Les Ballets C de la B les considera inherents a l’ésser humà. Dones i homes són glorioses sumes d’errors. És l’alteritat -la coexistència de diferents jo i nosaltres i el seu reconeixement- el que expressa el fet diferencial de l’humà. La bellesa es troba i es manifesta arreu i de qualsevol manera, sense lligar-se a un cànon concret.

Una percepció revolucionària de la dansa, fins i tot de la seva expressió més contemporània. Diferent perquè no retalla la dimensió física dels ballarins -tendència en algunes companyies actuals- per marcar la seva línia vermella amb la tradició. Al contrari, el cos no té més límits per expressar-se que la gravetat i la combinatòria de músculs, ossos i tendons. Més lliure perquè se l’incita a manifestar-se al marge de les coercions psíquiques del ballarí. El cos és segons Platel un jo autònom. El ballarí observa com evoluciona el seu gest, com el seu moviment es relaciona amb l’espai, com el seu cos estableix un diàleg reptador amb la seva part conscient. I de vegades se sorprèn de fins on pot arribar i quina bellesa pot crear.

Aquesta expressivitat singular adquireix especial sentit en el context que planteja Platel a Tauberbach. Una dona coexisteix amb altres éssers en una muntanya de roba, draps i parracs. Un lloc de l’oblit. Un abocador de la civilització de tot el que ja no serveix a la societat, sigui animat o inanimat.

Ella conserva trets d’una personalitat anterior, aliena a l’apocalipsi que l’envolta. Els altres s’han integrat en l’entorn fins al mimetisme. Funcionen amb una altra lògica, entre la infància, la bogeria i l’animalitat. Han perdut gairebé el do de la parla, però mantenen la bellesa del cant, entren en comunió amb l’essencialitat de Mozart i Bach, encara que arribi distorsionat per les veus d’un cor de sords.

Ella -l’extraordinària actriu holandesa Elsie de Brauw- s’exigeix control enmig d’un caos de llibertat. Ella encara es tortura, atenta a les ordres d’una veu amenaçadora que recorda la de l’ordinador HAL de2001, mentre els altres es lliuren al joc, a la sensualitat. Ella lluita contra el deliri que la consumeix fins que aprèn a desprendre’s del pes mental de la diferència entre el seny i la bogeria, i accepta el paradís i els seus fruits, que existeixen, a l’abast de la seva mà, a l’abocador.

Els altres ja estan instal·lats a l’Edèn. Potser no són reals, potser són una il·lusió, com la veu monocorde del déu ordinador, però aquestes estranyes entitats li aporten un ensenyament alliberador: no hi ha bíblia ni missioners de la felicitat. Aprèn a relacionar-se amb el seu cos, a participar en les seves danses, en les poques que hi ha col·lectives. Ja arribarà el moment en què estableixi el seu íntim i personal diàleg amb el seu cos.