divendres, 10 d’octubre del 2014

One-Hit Wonders

Sol Picó
Sala La Planeta
Temporada Alta, 4 d'octubre de 2014




Sol Picó / © rojo barcelona


Enèrgica, contundent, directa, forta i potent són alguns dels adjectius més utilitzats per la crítica escrita al llarg de la carrera de Sol Picó. I escaients, val a dir-ho. Per a mi, El Ball (2010) que va protagonitzar amb l'enyorada Anna Lizaran, combina a la perfecció aquell llistat amb una altra cara que sempre he imaginat, de vegades intuït, a voltes vist en les seves obres: una estranya fragilitat des de la qual balla tossudament i explosiva. Com si aquella contundència, la violència coreogràfica i els seus personatges, embolcallessin una figura -en la tècnica, però també en la vessant humana- més voluble i làbil del que pot semblar a primera vista. I que, possiblement, ha deixat lliure a One-Hit Wonders: un recull d'alguns moments dels seus espectacles, narrats en primera persona, en clau de confessió còmica i pròxima, en una carrera tan prolífica com fonamental per entendre la dansa contemporània a casa nostra.

S'acompanya a l'escenari per Joan Manrique, perfecte partenaire, sempre amatent, responsable de l'escenografia, imbricat en la història, però en un protagonisme secundari. És l'auxiliar de vol ideal per a algú sempre necessitat d'agafar un avió per exigències de la professió però poruga amb aquell transport. Se simbolitza així la contradicció del fet de ballar: un art que fa de la inestabilitat el motiu del seu esdevenir, confiat en la capacitat del cos per controlar el moviment i evitar caure. Fer volar el cos, sempre palplantat sobre la superfície del linòleum i que, paradoxa del ballarí nòmada, queda obligat a cedir el control en algú aliè quan s'agafa una aeronau.

Amb aquest argument, Sol Picó es recrea en alguns dels millors moments de la seva trajectòria artística: delícia per al record! Bésame el cactus, La dona manca o Barbi-Superstar o Paella mixta, entre d'altres. Imatges que lliga amb aquest espectacle, però que sobretot són la demostració de com les dues vessants, la forta i la dèbil, constitueixen la feina coreogràfica d'algú, en tots els casos sempre intensament inestable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada