Teatre Coliseum, 2 de gener de 2016
10 anys
a l'escenari és una excusa ideal per a fer balanç. Però sobretot
per fer projectes de futur: la companyia està treballant en una nova
peça que estrenaran en breu i que anuncien al final de la festa que
s'han muntat amb amics i afeccionats. Ara bé: la dada més
sorprenent de la vetllada és la quantitat de púbic que aixecava la
mà quan Lluc Fruitós preguntava qui assistia a un espectacle seu
per primer cop. I és que la família de la companyia que ha fet més
en aquest país perquè el hip-hop entri al teatre és tan àmplia,
que ja ningú no es resisteix a fer una llarga cua -cosa inèdita en
el món de la dansa- per gaudir de l'energia desbordant d'aquest
grup.
El joc
proposat en aquesta ocasió és ben fàcil: amb unes targetes que es
troben als seients cal anar relacionant diferents fragments
d'espectacles que han fet aquests deu anys. Difícil per a tot aquell
públic novell, oi? I tanmateix no hi ha ningú que no pugui
encertar-la. La producció sencera dels Brodas Bros és una sort de
graffiti que es va perfilant sobre traços anteriors, com es comprova
sobre l'escenari. Capes d'estils diversos entrellaçades per l'origen
musical i del moviment en allò que hem vingut a anomenar “danses
urbanes” i sempre en connexió fluïda d'elements: dj, saxo i
bateria en directe; la improvisació del cantant; una estètica
particular i, per sobre de tot, l'entusiasme i la precisa execució
dels seus ballarins.
Es
tracta només d'una festa. I no cal per a aquests casos gaires
artificis. “La dansa és vida” proclamen amb convenciment a
l'inici de l'espectacle. Ni complexes dramatúrgies, ni tampoc
emotivitats desbordants. Senzillament una celebració en família:
sigui aquesta tan extensa com vulguem imaginar. I és que els Brodas
Bros són aquells que van fer-nos entendre un bon dia que carrer, art
i teatre són una mateixa cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada