dissabte, 22 d’abril de 2017

O.V.N.I.

Col.lectiu Big Bouncers
Festival Sismògraf 2017
21 d'abril de 2017
ESTRENA

 
Foto: Martí Albesa

Tenim un temps ben limitat

El col.lectiu Big Bouncers creix a cada passa que dóna: perserverància, bones idees, moltes hores de dedicació, il.lusió i passió per la feina ben feta. Saben, com tots nosaltres, que de fet només disposem d'uns quants minuts. Concretament 3000 segons amb els quals omplir de contingut una existència. I amb aquest pressupòsit i el compte enrera amb què comencen en veu en off, es disposen a reflectir sobre l'escenari la quotidianitat amb què -ignorants o despreocupats de la seva importància- ens distraiem amb mil objectes amb els quals ens fem la vida més còmode: des d'un llum que ens il.lumina al vespre; l'assecador de cabell; el paper on escrivim aquesta crítica; o la gerra de l'aigua amb què apaivaguem la sed. 

Una primera línia argumental de l'espectacle té a veure amb l'ús que fem de tots aquests objectes. Dels excessos i el preu medioambiental que suposen. De la petjada que deixem en cada gest. Les coreografies del col.lectiu es caracteritzen precisament pel joc amb les paraules i les andròmines que van escampant arreu, que arrosseguen, traslladen de punta a punta, anomenant amb precisió i van disposant per terra, com si d'un bodegó es tractés. Naturalesa morta amb la qual exerceixen una acusació delicada però contundent amb la responsabilitat de cadascú de nosaltres envers aquest desfici consumista.

En paral.lel Anna Rubirola, Cecília Crolacrai i Ursa Sekirnic (Mireia de Querol, juntament amb les dues primeres les ànimes del grup, aquí es reserva un segon pla) materialitzen aquests temps, sempre com a fletxa, imparable, un comptador enrera de segons tal com s'encarreguen d'anar recordant-nos tot sovint, corporitzant aquell pas circumstancial i efímer, amb la gestualitat pròpia de l'estranyesa: ballant amb una freqüència tremolosa, movent cames i braços, tronc i expressió nerviosa, sense desplaçament físic, afectada d'una instància cereogràfica que no és altra cosa que la constatació d'un fracàs individual i col.lectiu.

Perquè el cert és que a pocs segons que tot no acabi, indefectiblement com un miratge, tot allò amb què haurem decorat la presència física no serà res més que un enorme globus que arrencarà a volar, que se'ns escaparà de les mans i fugirà sense remissió enllà del cel. I aquí, en aquesta terrenalitat, només romandrà el record. De tots nosaltres dependrà si perdura.

 
Foto: Martí Albesa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada